Història de l’Arxiu

La Constitució de Cadis de 1812 proclama per primer cop la divisió del territori en províncies com a circumscripcions prestadores dels serveis de l’Estat. A Lleida, la Diputació s’instaura per primer cop el 1822 i només dura 16 mesos, ja que desapareix amb el retorn del règim absolutista de Ferran VII. Les funcions bàsiques queden, però, perfectament delimitades: beneficència, instrucció pública i administració local.

El 1833, el decret de Javier de Burgos estableix una reorganització de l’Estat en 49 províncies i s’assenten les bases de funcionament de l’Administració local i les de la província. Se li atribueixen les tasques d’assenyalar i distribuir les contribucions de quota fixa de l’Estat, establir repartiments als partits judicials per cobrir les despeses assignades en el pressupost, gestionar la Caixa de Reclutament dels mossos per a l’exèrcit, examinar els comptes de propis, arbitris i pòsits dels pobles de la província i els seus pressupostos, subministrar censos d’agricultura i ramaderia, arts i comerç al Govern central, i supervisar el control dels boscos i l’obertura i conservació dels camins i les carreteres provincials.

El desenvolupament d’aquestes funcions es troba al llarg del segle XIX amb diversos contratemps –les Guerres Carlistes, el Consejo Provincial o el període revolucionari de 1868 a 1874– que no arriben, però, a aturar-lo. Fins i tot determinades competències reben una gran empenta amb la Constitució de 1869, com les relatives a agricultura i ramaderia, indústria i mineria, comunicacions i millores urbanístiques.

Als inicis del segle XX, les diputacions catalanes s’uneixen i el 1914 constitueixen la Mancomunitat de Diputacions fins a la mort de Primo de Rivera.

Amb l’Estatut Provincial del 1925 de Calvo Sotelo es configura la província com a entitat local amb interessos propis, governada per una corporació representativa dels seus municipis i presidida per un diputat, deixant definitivament el governador civil sense vot. L’esmentat estatut atorga també a la Diputació de Lleida una major cobertura financera.

La Segona República obre un parèntesi de recuperació de l’autogovern amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1931. Des del 1932 fins al 1938 desapareix la Diputació, i les seves competències i recursos queden assumides per les Comissaries de la Generalitat de Catalunya.

Durant la dictadura del general Franco, la Diputació de Lleida s’ocupa de potenciar l’agricultura, desenvolupar tasques benèfiques i assistencials, restablir la xarxa viària i, d’acord amb la naturalesa del règim, imposar una “normalidad cultural” amb la creació de l’IEI.

Amb la democràcia es produeix una transferència de funcions cap a la Generalitat de Catalunya (sanitat i serveis socials el 1992, agricultura el 1993). També hi ha una reestructuració de serveis i una especialització de funcions que s’ha concretat en la creació de patronats i organismes autònoms.

En aquest procés històric, la Diputació ha tingut i mantingut relacions institucionals amb altres entitats, amb les quals ha col·laborat o en les quals ha participat i de les quals n’ha quedat la documentació a les dependències de l’Arxiu.

Igualment, l’ingrés de fons és possible gràcies a la política d’acceptació de donacions particulars de la Diputació. Aquest és el cas, per exemple, de l’acceptació del fons de Màrius Pons Sumalla.

L’Arxiu, com la Diputació de Lleida, va conèixer al llarg del segle XIX un constant peregrinatge físic per diferents edificis i instal·lacions de la ciutat. Constituïren seus de la corporació el Palau de la Paeria, l’exconvent de la Mercè, la Casa Meca del carrer Major, l’exconvent de Sant Francesc i el teatre Principal del carrer de Sant Antoni. El 1892, la Diputació s’ubicà on actualment es troba i se situà l’Arxiu als baixos de l’edifici. No obstant això, la tònica continuaria estant dominada per l’absència de responsables que s’encarreguessin tant de la planificació com del control de l’Arxiu.

Aquest panorama no presentaria cap canvi significatiu fins al 1915 quan, a causa del caos en què es trobava la documentació, el Ple es va veure obligat a destinar un tècnic per tal que resolgués el problema. Ha quedat constància de les contínues denúncies de la situació i de l’adscripció de personal específic en llibres d’actes i de memòries, però sense vestigis de cap actuació arxivística sobre la documentació. El 1935, es denunciava de nou l’estat de desordre i dispersió de l’Arxiu pel Palau i edificis annexos. Aquesta sort coneixeria encara temps pitjors. L’any 1939, les tropes d’ocupació es varen instal·lar al Palau Provincial i la policia d’assalt es va establir a les dependències de l’Arxiu, fet que causà una desaparició de lligalls i documents de la qual solament se salvaria intacta la col·lecció d’Actes.

El 1960, la Diputació va crear la plaça d’arxiver dins la plantilla, que va quedar deserta fins al 1974. Mentrestant, es va designar personal auxiliar per assistir el servei, la tasca del qual consistia fonamentalment en relacionar els expedients que s’hi transferien i els quilograms de paper que s’anaven eliminant mitjançant la venda a pes. Tret d’aquesta darrera intervenció en els fons, les anteriors no estan documentades i no ha restat ni un sol escrit com a testimoni de la seva realització.

Els infortunis, les iniciatives sense control i la manca de planificació portaren a l’estat en què es trobava l’any 1988: importants pèrdues documentals i absència d’eines de descripció efectives dels documents dipositats. Des de la passada dècada dels vuitanta, l’Arxiu es converteix en un projecte de futur i tant la planificació de la producció documental com la recuperació i la millora dels recursos són els objectius a assolir.