El 9 de novembre de 2014 els catalans decidirem si volem que Catalunya esdevingui un Estat i, en cas afirmatiu, si volen que aquest estat sigui independent. Aquesta ha estat la pregunta amb dos apartats consensuda amb responsabilitat per la majoria de forces parlamentàries de Catalunya (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP). La notícia es produïa dijous després de dos dies de discretes i intenses negociacions i resituava –ara sí!– el procés independentista de Catalunya a totes les agendes polítiques del món.
En uns moments en què l’unionisme espanyol es fregava les mans pel que ells consideraven un procés acabat –només cal llegir la premsa dels últims quinze dies– el gruix de les forces polítiques de Catalunya, en un gran exercici de maduresa i responsabilitat, acorden data i pregunta de la consulta.
Tot i que les primeres reaccions des de Madrid feien burla de l’acord de país, més transcendental dels últims 300 anys, la frivolitat no durà gaire, perquè immediatament van sortir els membres del govern espanyol amb tot tipus de declaracions negacionistes i comminatòries, a les quals hi estem acostumats perquè les van repetint com un rosari des de fa dos anys. Posicionament que contrasta amb el de certs cercles intel•lectuals i periodístics espanyols, que ja posen en entredit la jocositat i l’immobilisme oficial del govern sobre un tema tan rellevant per als interessos de l’estat. Es pregunten: què fa Espanya perquè Catalunya no marxi?
Un cop donat aquest pas, ens trobarem (i de facto ja ens hi estem trobant) amb un estat que utilitzarà tots els recursos per negar-nos l’exercici democràtic del dret a decidir. Ara és realment quan comença un compte enrere; un compte enrere que alguns voldran llarg i tortuós, certament, però no podran minar-nos la moral ni rebaixar, ni un sol mil•límetre, la voluntat del poble de Catalunya de decidir lliurement el futur nacional del seu país. Tot al contrari, la unanimitat exhibida pels nostres més alts representants polítics i el referendament ulterior de la societat civil fan preveure més episodis de responsabilitat i fermesa per tirar endavant el procés i el projecte.
A aquestes alçades de la història, ja hem vist com actua Espanya, directament des del govern, des de l’oposició, des de la premsa o els embornals. L’alarmant asfíxia econòmica que pateix la Generalitat per part de l’Estat espanyol és més que evident i s’agreuja a mesura que passa el temps. L’aplicació sistemàtica de polítiques invasives a Catalunya s’està produint en tots els àmbits (culturals, educatius, econòmics i locals). Aquesta setmana, el món local ha sortit a tot el país en contra de la reforma local espanyola, que d’aplicar-se, representarà una involució flagrant del que ha sigut una feina excepcional, feta pels representants dels ajuntaments i consells comarcals durant els últims 30 anys, i que ens abocarà a una pèrdua de serveis i l’empobriment gradual de municipis i comarques.
Per salvar aquesta situació, ja fa dos anys que hi ha una coordinació institucional en clau de país entre Generalitat, diputacions, consells i ajuntaments per minimitzar i contrarestar la invasió competencial i les polítiques econòmiques inacceptablement discriminatòries envers Catalunya. I per tot això, també, i davant d’una preocupant situació social –agreujada per un estat que ens va sistemàticament a la contra–, la Diputació de Lleida posa l’accent, cada cop més, en un municipalisme social que, sense desatendre les activitats pròpies d’una administració de segon grau, prioritza les necessitats bàsiques i més immediates de municipis i ciutadans.
El nou escenari que s’obre a partir d’ara era un desig expressat reiteradament i públicament pel poble de Catalunya durant els últims anys. Dijous vam donar un pas molt important com a país. I aquest procés no hagués reeixit sense el compromís, la responsabilitat i la capacitat de lideratge del President Mas al capdavant i de bona part de la classe política catalana. Mai cap president de la Generalitat, durant el període democràtic, havia anant tan lluny en plantejaments nacionals com Artur Mas, ni tantes veus autoritzades del camps més diversos (econòmic, social, cultural) s’han mostrat tan favorables al dret a decidir. Si avui Catalunya ja fos un país independent seria similar en termes de població i nivell econòmic a països com Suècia, Dinamarca, Finlàndia i Àustria, que no està gens malament! Som-hi, doncs, i fem-ho amb dues proposicions afirmatives. Sí i Sí.
Joan Reñé i Huguet
President de la Diputació de Lleida
Per a més informació: www.diputaciolleida.cat
Telèfons de contacte: 973.24.92.00
premsa@diputaciolleida.cat