Els darrers anys les commemoracions de l’Onze de Setembre han pres una dimensió i un sentit especials. La Diada Nacional de Catalunya ha esdevingut un veritable punt d’inflexió per a un país que s’ha cansat d’esperar respostes que no arriben i, quan ho fan, és en forma de reprovacions, amenaces i improperis.
El procés estatutari de 2006 i la sentència demolidora del Tribunal Constitucional, la publicació de les balances fiscals (que evidenciaven una sagnia continuada i insostenible de Catalunya), l’escanyament de la minsa capacitat financera de la Generalitat o la persecució de la immersió lingüística a l’escola i la unitat de la llengua a tots els territoris de parla catalana ha conduit a un malestar progressiu i organitzat de la societat catalana.
Molts ciutadans d’aquest país tenen la sensació de ser al cap del carrer, tant des de l’aspecte nacional i social com des de l’econòmic, i reclamen un sortida urgent al marge d’un estat centralista i recentralitzador, que es creu inqüestionable i immutable. Contra molts discursos apocalíptics, l’evolució del mapa polític europeu desmitifica tossudament el principi sagrat de la intangibilitat de les fronteres dels estats i la doctrina immutable de deixar les coses tal com estan.
La història d’Europa demostra que aquests principis d’intangibilitat i inamobilitat han estat repetidament invalidats pels fets. Des dels les paus i tractats de Westfàlia i d’Utrecht fins la descomposició a gran escala de l’antiga URSS, els estats constituïts d’acord a les conjuncions polítiques i temporals no són ni eterns ni intocables. Com bé diu l’escriptor Joan F. Mira, l’única constant inqüestionable dels últims tres segles europeus és que “no hi ha res constant en la història d’Europa, i menys que res les fronteres, el nombre i forma dels estats i la seua estructura territorial”.
El principi d’autodeterminació és previst per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i la carta de Drets Humans. Però difícilment s’aplica quan formes part d’un estat centralista com el nostre, de dubtosa qualitat democràtica, que tanca les portes a la diversitat cultural i nacional, i a la lliure determinació dels seus ciutadans. Contràriament a Espanya, totes les accions institucionals, populars i multitudinàries en favor del dret a decidir que s’han donat a Catalunya des de l’any 2010 (siguin les del Parlament de Catalunya, els ajuntaments o les entitats socials), han estat d’una qualitat democràtica incontestable, tant portes endins com a ulls internacionals.
La Via Catalana per la Independència és també un gran exemple d’una societat proactiva, participativa i que sap organitzar-se. Un exercici de democràcia a ultrança d’un poble, el català, davant d’un estat, l’espanyol, que es creu amo i senyor, part i jutge, etern i immutable. La viabilitat del futur estat català que molts anhelem comença al món local, perquè els ajuntaments són a la base de tota l’arquitectura democràtica, i les comarques i municipis de Lleida, al capdavant del procés. El convenciment que volem decidir per nosaltres mateixos i que Catalunya s’ha de convertir en un nou estat de la Unió Europea és una idea àmpliament compartida per la societat lleidatana.
En períodes excepcionals de la nostra història –el naixement de la Mancomunitat de Catalunya (1914), la creació de la Comissaria de la Generalitat (1932) i, evidentment, la recuperació de la Generalitat provisional (1977)– la Diputació de Lleida s’ha mantingut fidel a la voluntat del poble. Com ara, que Catalunya ha encetat la via dels països lliures, la de l’estat propi, i molta gent està disposada a caminar-la.
Joan Reñé i Huguet
President de la Diputació de Lleida
Per a més informació: www.diputaciolleida.cat
Telèfons de contacte: 973.24.92.00
premsa@diputaciolleida.cat