De totes les administracions que defineixen el nostre ordenament territorial, l’administració local és, sens dubte, la més sensible a les necessitats dels ciutadans. L’evolució i el progrés del nostre territori parteix, precisament, d’aquesta capacitat de resposta i de transformació exercida des del municipalisme per tal d’atendre el benestar de la comunitat amb els més alts nivells de qualitat, i de fer-ho sortejant les penúries motivades per un insuficient finançament local, que continua sense estar resolt, tot i ser una demanda constant i permanent dels gestors d’aquesta administració.
La majoria dels ajuntaments de menys de 5.000 habitants de les nostres comarques, és a dir, pràcticament tots perquè són només 16 els que superen aquest llindar, han anat més enllà de la prestació dels serveis obligatoris que els dictamina la norma. Aquests consistoris han procurat i procuren no solament atendre la recollida de residus, la neteja viària, el clavegueram, l’abastament domiciliari d’aigua –que és el que la llei contempla com a serveis obligatoris-, sinó que també treballen, -i això no els ho encomana la llei-, perquè al municipi hi hagi equipaments esportius, piscines, parcs públics o biblioteques, espai d’atenció per a la gent gran i equipaments sanitaris. Així mateix, els consistoris també es fan càrrec del manteniment dels centres d’educació, fent esforços per dotar-los de serveis – com per exemple, el menjador escolar- que garanteixen que els nens i nenes puguin quedar-se al seu municipi a rebre l’ensenyament primari obligatori. Aquest és l’exemple de “fer poble” i de vetllar pels interessos i el benestar dels ciutadans i, per tant, mantenir l’arrelament al territori.
Ara, aquest municipalisme social, de servei i de proximitat que hem vingut aplicant al nostre país des de fa més de 30 anys és injustament assenyalat com a causant del dèficit públic estatal. L’informe de l’avantprojecte de la llei per la racionalització i sostenibilitat de l’administració local, del que se n’ha vingut parlant aquests darrers dies,contempla entre d’altres la dissolució de les entitats locals menors (que a la demarcació de Lleida són 54 de les 62 de tot Catalunya) o l’eliminació d’aquelles mancomunitats que no tinguin assegurada la seva sostenibilitat financera, fet que al meu entendre, es valora amb criteris subjectius i absolutament discutibles.
Mesures que es volen justificar amb arguments d’eficiència econòmica, i que són poc convincents i rebatibles amb dades a la mà, com la xifra que mostra que el deute de les administracions locals representa solament un 3,4 % del deute de totes les administracions públiques de l’Estat espanyol.
Des de la Diputació de Lleida venim mostrant preocupació i rebuig a aquests plantejaments que direccionen els problemes justament allà on no es produeixen, que és en la gestió del món local. Sempre l’administració més eficient s’ha demostrat la més propera al ciutadà.
Abordar la reforma dels governs locals no pot fer-se d’esquena als ajuntaments i sense consens, com tampoc s’ha de basar exclusivament en economies d’escala, i, sota cap concepte, posant en qüestió serveis als que tenen dret els ciutadans com a compensació de la contribució que fan a la comunitat amb el pagament dels seus impostos.
Joan Reñé i Huguet
President de la Diputació de Lleida
Per a més informació: www.diputaciolleida.cat
Telèfons de contacte: 973.24.92.00
premsa@diputaciolleida.cat