Història de la institució

Les diputacions provincials constitueixen el nivell superior de l’administració local i tenen el seu origen en la divisió de l’Estat espanyol en províncies, l’any 1812 amb la Constitució de Cadis. La primera Diputació de Lleida comença a funcionar el 5 de maig de 1822, però són uns inicis fràgils. La institució desapareix un any després amb l’absolutisme i el seu retorn no es produirà fins l’any 1836 gràcies al triomf del nou marc polític liberal.

Durant aquestes primeres dècades, es caracteritza per fer una funció més aviat de caire consultiu. Al llarg del segle, però, i tot i el període convuls que travessa Espanya −amb les guerres carlines, els períodes revolucionaris i els canvis de govern entre moderats, absolutistes i liberals− la Diputació de Lleida mantindrà una activitat notable i continuada en aspectes que són d’interès cabdal en aquella època. Tant en agricultura com en indústria, com en la instrucció pública de la beneficència i la sanitat, la corporació provincial assumeix un rol destacat.

La itinerància de la institució també és rellevant durant el segle XIX. La inestabilitat política de l’època explica el canvi de seu per diferents edificis de la ciutat de Lleida. Finalment, l’any 1898, un antic hospici, l’actual Palau provincial, ubicat a la rambla de Ferran de la capital del Segrià, es converteix en la seu definitiva.

Segurament, el període històric més prolífic de les diputacions el trobem als inicis del segle XX. El 1914 les quatre corporacions catalanes, sota la iniciativa d’Enric Prat de la Riba i amb una clara vocació de fer país, constitueixen la Mancomunitat.

Socialment compromesa, culturalment exemplificant i territorialment implicada, l’exercici de la Diputació de Lleida sota l’aixopluc de la Mancomunitat establí precedent. És en aquella època quan es crearen, a tall d’exemple, l’Escola Superior d’Agricultura o el nou Hospital de Santa Maria i quan s’alliberà de l’isolament molts pobles de les comarques lleidatanes.

Amb la proclamació de la II República i la creació de la Generalitat, el 1931, les quatre diputacions desapareixen per integrar-se a la Comissaria de la Generalitat.

Baldament, al cap de poc temps, la història d’aquesta administració canvià de nou. Amb la Guerra Civil espanyola, les diputacions foren reinstaurades i retornades al seu caràcter primigeni: la funció centralitzadora.

La instrucció pública de la beneficència i l’assistència per reparar els efectes del conflicte bèl·lic s’intensificaren durant la postguerra. Els esforços en assistència social foren notoris, com també la voluntat manifesta d’imposar un model cultural diferent al català. El vestigi més present d’aquest model el trobem en la creació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, l’any 1942, com a contraposició a l’Institut d’Estudis Catalans, fundat per Enric Prat de la Riba. A nivell d’organització, la direcció de la institució recaigué en una gestora durant deu anys, fins que el 1949 s’aprovà el funcionament de les Diputacions Provincials de Règim Comú.

Amb el retorn del president Josep Tarradellas de l’exili, hi hagué en va un intent perquè les diputacions es convertissin en delegacions de la Generalitat. Des d’aleshores ençà, la Diputació de Lleida ha exercit plenament com a govern local intermedi, de servei als ajuntaments.

L’Estatut de Catalunya de l’any 2006 proposà la substitució de les diputacions per vegueries, atenent a un model d’organització propi.  El cert és que, a hores d’ara, aquestes institucions treballen estretament amb el Govern de la Generalitat per un nou model de país i amb una clara vocació d’unitat, que recorda el model exitós de la Mancomunitat.

La Diputació ha estat presidida per destacats dirigents polítics de cadascun dels períodes històrics:

• José Cruz Muller (1836)
• José March y Labores (1836)
• Miguel Cabrera Nevases (1836)
• Francisco Agustín Silvela (1836-1837)
• Francisco Jover (1837)
• Fernando de Roxas (1837-1838)
• Antonio de Menesés (1838)
• Juan Gutierrez (1938-1839)
• Manuel de Pedrolo (1839)
• Narciso Ametller (1840)
• Mariano Gigó (1840-1841)
• Miguel de Ezquiaga (1841)
• Miguel María Calafat (1841-1842)
• Juan Alix (1842-1843)
• Aniceto Cálvez (1843-1844)
• José María López (1844)
• Antonio Benito Picolamini (1844)
• José Garibay (1844)
• José Matías Belmar (1844)
• Francisco Castillón (1844-1845)
• Antonio Benito de Queraltó (1845)
• Javier José de Burgos (1845-1846)
• José Rodríguez (1846-1847)
• Mariano Muñoz López (1847-1848)
• Pedro de Bardají Balanzart (1848)
• Luís del Llano (1848)
• Félix García (1848-1850)
• Esteban León y Medina (1850-1851)
• Vicente García González (1851)
• Manuel Extremeña Muñiz (1851-1854)
• Luís del Llano (1854)
• José del Val (1854)
• Casimiro Cañedo (1854)
• Francisco Jover (1854-1855)
• Andrés Gómez (1855-1856)
• Joaquín Alonso (1856)
• José Soldevila (1856)
• José García de Paredes (1856)
• Joaquín Alonso (1856-1857)
• Domingo de Gomar (1857)
• Juan José Martínez (1857)
• Félix Faulo (1857-1858)
• Joaquín Alonso (1858)
• Vicente Mocoroa (1858)
• Vicente Lozano (1858-1859)
• Gabriel Ortiz (1859)
• Rufo de Negro (1859-1860)
• Jaime Nadal Meroles (1860-1861)
• Manuel Podio y Valero (1861-1863)
• Miguel de Rives (1863-1864)
• Pedro Maria de Olarde (1864-1865)
• Eduardo Gaset Matheu (1865-1866)
• Valentín Cabello (1866)
• Pedro María Olarde (1866-1867)
• Luís Rodríguez Trelles (1867-1868)
• Santiago García Hernando (1868)

• Miguel Ferrer (1868)
• Alejandro González Olivares (1868-1869)
• Juan del Nido (1869)
• Camilo Benítez de Lugo (1869-1871)
• José Banyeres Gordell (1871-1873)
• José Sánchez Tagle (1873)
• Jaime Mestres Cendrós (1873-1874)

• Casimiro Nuet y Minguell (1874-1875)
• Perfecto Arnaíz (1875-1876)
• Mariano Quer (1876-1883)
• Antonio Agelet y Besa (1883-1884)
• Cayo Coll y Moncasi (1886-1889)
• Pío Coll y Moncasi (1889-1892)
• Mariano Clua y Anglés (1892-1894)
• Pedro Fuertes y Bardají (1894-1896)
• Mariano Clua y Anglés (1896-1898)
• Pedro Fuertes y Bardají (1899)
• Enrique de Cárcer y de Sobíes (1899-1901)
• Francisco Sagañoles Reig (1901-1903)
• Enrique Vivanco y Menchaca (1903-1908)
• Modesto Reñé Melcior (1908-1909)
• Francisco Sagañoles Reig (1909-1911)
• José Gil Doria (1911-1913)
• José María España Sirat (1913-1917)
• Juan Rovira Agelet (1917-1919)
• Román Sol Mestre (1919-1923)
• Ramón Riu Vendrell (1923-1924)
• Ángel Traval Rodríguez de Laucín (1924-1929)
• Adolfo Serra Castells (1929-1930)
• Delfín Canela Cots (1930-1931)
• Epifanio Belli Castiel (1931)

• Conrado Cortada Barri (1938-1940)
• José Maria de Porcioles Colomer (1940-1943)
• Adolfo Serra Castells (1943-1946)
• José Pagès Costart (1946-1950)
• Francisco Montull Rosell (1950-1951, president interí)
• Luis Hernández Palmés (1952, president interí)
• Víctor Hellín Sol (1952-1961)
• Antonio Aige Pascual (1961-1968)
• Francisco Rabasa Reimat (1968, president accidental)
• José María Razquin Jené (1968-1974)
• Juan Casimiro de Sangenís Corrià (1974-1979)

• Jaume Culleré i Calvís (1979-1983)
• Ramon Vilalta i Oliva (1983-1987)
• Ramon Companys i Sanfeliu (1987-1990)
• Josep Grau i Seris (1990-1999)
• Josep Pont i Sans (1999-2003)
• Isidre Gavín i Valls (2003-2007)
• Jaume Gilabert i Torruella (2007-2011)
• Joan Reñé i Huguet (2011-2018)
• Rosa Maria Perelló Escoda  (2018-2019)
• Joan Talarn i Gilabert (2019 – Actualitat)