Històra de la Diputació

L’aparició de les Diputacions té el seu origen en la Constitució de Cadis de 1812, la qual en el seu títol sisè tractava del Gobierno interior de los pueblos y de las provincias. Aquest text establia una mena de divisió territorial de la monarquia espanyola en municipis i províncies —similar al model centralista francès— en substitució de les Juntes Territorials, sorgides de la revolució napoleònica per organitzar la prestació de serveis de l’Estat.

Entre altres Diputacions, la Constitució de Cadis creà la Diputació Provincial de Catalunya l’any 1812 i les de València i Mallorca l’any 1813. Els seus membres eren d’elecció popular i en nombre proporcional als habitants de cada província. Les funcions eren administrar el territori com a òrgan superior als ajuntaments i vetllar pels seus interessos.

Amb el retorn al poder de Ferran VII, l’any 1813, es va restablir l'absolutisme. Si bé la Constitució de Cadis havia estipulat clarament la divisió del territori en províncies, en el Reial Decret de 15 de juny de 1814 es van suprimir les Diputacions provincials, fet que va comportar la tornada a la vella planta administrativa amb els capitans generals i els intendents com a màximes autoritats provincials.

Reinstaurat el Règim Constitucional, amb el Decret de Corts del 7 de març de 1820 van reaparèixer les Diputacions. Al maig de 1820 s’obrí un període de gairebé dos anys durant el qual la Diputació Provincial de Catalunya va poder actuar sobre el conjunt del Principat de Catalunya. Però el fet més transcendent per al futur de les Diputacions va ser la discussió i posterior aprovació per les Corts, al gener de 1822, del projecte d'organització territorial d’Espanya en 52 províncies, quatre de les quals corresponien al Principat. Aleshores, la Diputació es va adequar a la nova realitat provincial i se situà en una posició jeràrquicament superior als ajuntaments. L’any 1833, el ministre de Foment Javier de Burgos va establir una reorganització territorial que mantenia les quatre províncies del Principat, encara que els seus límits van variar i es van acabar consolidant com els actuals.

La primera Diputació de Lleida va començar a funcionar provisionalment el 5 de maig de 1822. Es va instal·lar en uns locals del Palau Sanaüja (actual seu de la Paeria), i tingué com a secretari general a Bonaventura Carles Aribau. Aquesta Diputació només durà setze mesos i no tornà a funcionar fins que triomfà de nou el règim liberal l'any 1836. Tot i la fragilitat d'aquella primera Diputació, quedaren delimitades clarament les seves seccions fonamentals: Administració Local, Beneficència, Foment, Instrucció Pública i posteriorment l’organització de les milícies que, teòricament, havien de defensar el règim liberal.

Amb la mort de Ferran VII l’any 1833, es va iniciar un període de canvi polític i d’agitació social a Espanya, que acabaria en un conflicte bèl·lic per la successió de la corona, i que va provocar el desmantellament de les antigues institucions de la monarquia absoluta. A conseqüència de les Guerres Carlines es tornaren a instaurar les Diputacions l’any 1835, amb l'objectiu fonamental d’obtenir recursos per a la guerra.


Durant tot el segle XIX, la inestabilitat política d’Espanya —les guerres carlines, els períodes revolucionaris, els canvis de govern entre absolutistes, moderats i liberals— van propiciar els corresponents canvis polítics en la Diputació. No obstant això, les seves actuacions no es van paralitzar. La Diputació de Lleida va donar una empenta important a l'agricultura i la ramaderia, la indústria, la mineria i les obres públiques. També va impulsar sobretot el desenvolupament de la xarxa de camins i carreteres provincials i la construcció de ferrocarrils per a la província. Va promoure millores urbanístiques a les poblacions de la demarcació, i es va fer càrrec de la instrucció pública, la beneficència i la sanitat provincials.

Aquesta inestabilitat política es manifestà clarament amb el llarg pelegrinatge de la Corporació provincial, la qual va tenir diferents seus: l’any 1822 es va instal·lar al mateix palau de la Paeria, l’any 1836 ocupà primer la Paeria i posteriorment l’exconvent de la Mercè, l’any 1838 s’allotjà al segon pis de la Casa Meca i l’any 1843 a l’antic convent de Sant Francesc. També durant algun temps es van instal·lar oficines al que havia estat el Teatre Principal, situat al final de l’actual carrer Cavallers. No serà fins l’any 1898 que la Diputació de Lleida va tenir una seu definitiva i es va instal·lar a l’antic hospici, actual Palau.

Continua...